dimecres, 5 de desembre de 2007

Carta oberta a les esquerres -o a qui se li suposa-




Em fa certa angúnia veure constantment com des de sectors de l'esquerra -majoritàriament de l'esquerra Espanyola- és fan servir exactament els mateixos arguments i les mateixes premisses que la dreta. Si fem un exercici breu i alhora molt pràctic confirmarà la meva teoria. Visiteu...
www.libertaddigital.com o aneu a el web del PP i llegiu els escrits d'opinió. Podreu comprovar que esgrimeixen exactament, fil per randa, els mateixos arguments.
Es libertad digital i els seus mercenaris de la paraula un lloc de trobada d’esquerranosos? El PP se’ns ha fet d'Esquerres?
NO! i ara! Son la viva representació i l'avantguarda de la defensa dels valors conservadors i els privilegis de l’Oligarquia que exprem a les classes populars de fa segles: L’església, l’exèrcit, la banca i l'aristocràcia oficial i la funcionarial -aquesta darrera última més perillosa que la primera-.

L'esquerra Espanyola cau sempre en el mateix parany: La indissolubilitat de la Pàtria, però alhora intenta combatre els mals que aquesta durant segles ha infligit al seu poble. I només ho intenta ja que quan vol aprofundiren el "suposat combat" es troba de morros la rojigualda. I no seria cap problema si el drap no portés enganxat, cosit i estampat tot un llast d'institucions, famílies i demès elements que fan impossible qualsevol viratge, qualsevol intent d'instauració d'una vertadera justícia social.

D'exemples en tenim un de ben recent: tots sabem com, quan i per a què es va muntar la guerra civil. Va ser intentar fer una redistribució de rendes on sortien directament afectades les oligarquies de l’època juntament amb l'establiment d'un estat federal que va fer sortir tancs i fusells al carrer per tal de reprimir qualsevol intent d'instaurar polítiques d'esquerres a Espanya.
Resultat: 40 anys de dictadura, milers de persones mortes i alguns milions de desplaçades. Corrien els anys 30 i era el mitjà que tenien els poders per a demostrar que existien i que volien continuar tenint la paella pel mànec. Ara diguem que això és inimaginable, ja que els actors que van protagonitzar aquell cop d’estat s’han parapetat darrera de lleis, convenis, estructures i demés xiringuitos que fan pràcticament impermeable l’intent de penetrar dins dels seus dominis. L’única cosa que els fa por, una por terrible, és la integritat de les membranes impermeables del seu xiringo: la Pàtria Espanyola i com parapeto legal extraordinari la Constitució.

Mentre existeixi tot aquest invent saben perfectament que rés ni ningú els podrà tocar, podran continuar amb els seus negocis monopolistes, continuar bellugant la justícia, la política i la societat a la seva voluntat i ni tant sols els Comunistes de Izquierda Unida podrien aplicar rés del que prometen als seus programes polítics per molta majoria absoluta que poguessin treure en unes eleccions.

Tenen diners, poden comprar oradors, diaris, els millors advocats, provocar crisis econòmiques que deixin a les classes populars en calces, poden fins hi tot reescriure la història a la seva conveniència, tenen contactes a nivell internacional i arriben fins on el ciutadà corrent no és pot imaginar. No ens hem d’oblidar que ara formen part de l’elit de les oligarquies mundials donat que son els propietaris dels privilegis del ( diuen) desè país de mon mundial.

Uns quants tenen cognoms : son els Botin, Ybarres, Forneses , Godos, Alba, Borbons, Franco, Boyerns, Ruiz Mateos, Polancos, Laras , Valdecasas, Aguirres, Osbornes, Cortinas, Koplovitz... i tants i tants que de ben segur ni coneixem i són els més perillosos. Tots envoltats d’assessors i dissenyadors d’imatge: Pedrós J., Barbetes, Ansons , Losantos, Ussies i demés espècimens que cobren per ser els seus “alguaciles”.

D’altres tenen nom de multinacional o pitjor , de corporació: Acciona , Indra, Dragados, Endesa, Santander, Bilbao, Argentaria, Aceralia , REE... Poc més d’una vintena controlen el pastís energètic, urbanístic, territorial i bancari de tot l’estat. I altres que no per menys coneguts són menys perillosos, son els funcionaris d’alt nivell que hereten el càrrec com si és tractes d’un títol nobiliari i que instal·lats a les entranyes del sistema governamental fan que no és bellugui rés que no vulguin els primers.

No és que tots aquests senyors i companyies no puguin existir, ni que no tinguin dret a res. El problema arriba quan fan servir un suposat estat de dret per a enriquir-se a costa dels seus ciutadans.

En els darrers anys els ciutadans de l’estat -alguns, no pas a Catalunya- han vist relaxat el llast que suportaven per culpa d’aquests -en diuen internacionalització de les inversions, jo prefereixo dir d’això: anar a exprimir d’altres pobles, siguin llatinoamericans o asiàtics- però, comencem a tremolar, que d’aquí poc, un cop no puguin, no els deixin, o no els surti a compte invertir "internacionalmente en mercados emergentes" tornaran. Entre tant l’esquerra Espanyola no té marge de maniobra i ha de claudicar tret que s’abandonin postures inamovibles sobre la indissolubilitat de la Pàtria.

En suposar un -i imaginari- país on l’oligarquia és comportés civilitzadament no importaria la centralització ja que el poder que atorgaria seria redistribuït entre les capes mitges i baixes de la població. Però...ai las!. Això només passava -ja no- a la veïna França i amb moltíssimes excepcions degut al caràcter fundacional de la república.

Hom pot comprovar el paper de les esquerres actuals a França, a Alemanya, a Itàlia o a ... Totalment subsidiàries, sense poder i supeditades al gran deu: El gran estat que en uns casos més que d’altres -però sempre en tots- acaba tenint tot el poder de decisió.

Pot semblar que el meu discurs tingui com a objectiu la destrucció de les grans fortunes -que pot ser hi és latent i no vindria malament- i que es pugui tatxar de Comunista arcaic. Terrible equivocació! Un servidor fuig com a gat escaldat de nacionalitzacions indiscriminades i d’invents que l‘únic que aconsegueixen és traslladar el problema i no resoldre’l. Intento només explicar i argumentar per què Catalunya s’ha d’emancipar i la resta que vulguin també. La solució no és només aplicable a Catalunya, ho és a tots els pobles que voluntàriament vulguin i els seus governants estiguin compromesos amb la seva cultura, la seva gent i per aplicar polítiques de justícia social i redistributiva.

A casa nostra, ni enlloc, ens podem permetre tenir el nivell de pobresa que tenim, ni tractar els nostres grans com ho fem, ni haver de veure com la grandiosa majoria de la nostra població no té temps per l’educació dels seus fills. I això passa per l’aplicació de polítiques i de formes sovint diverses, que només en una col·lectivitat de dimensions sostenibles es poden dur a terme.

Les grans col·lectivitats i les grans estructures fortament centralitzades esdevenen instruments opacs, injusts i corruptes per natura, esdevenen el medi perfecte per al desenvolupament de malalties socials de nul·la curació. Son instruments molt potents, i alhora terriblement fràgils, per a què esdevinguin eines sota el control de la majoria ja que aquesta mai podrà disposar dels recursos necessaris per a fer-ho.

Llegir més